Els daus, les papallones, el carmel a punt de carmel i les formigues.

Cliqueu aquí i trobareu un enllaç a un bon
comentari del llibre 

D'un temps ençà m'he aficionat als llibres de divulgació científica. Llibres sobre l'univers, el cosmos, els nombres, el temps...
L'últim que he llegit amb devoció és "¿JUEGA DIOS A LOS DADOS?" [us ho heu d'imaginar amb la veu de "testimonios" de la hora chanante... així fa bastanta gràcia...]

En aquest llibre es tracta de manera relativament entenedora una multitud de fenomens relacionats amb el caos i com els científics han rastrejat les irregularitats caòtiques intentant trobar maneres de "predir-les". L'anàlisi de poblacions d'insectes (o de persones) i les seves tendències, les propietats ideals per un cert tipus de molles, la predicció meteorològica, la massa gomosa del caramel abans de ser caramel o el degoteig d'una aixeta que no tanca bé són alguns dels exemples que apareixen al llibre.

El que a mi m'ha impressionat és que existeix una manera més o menys ordenada de tractar aquests temes i que tenim l'efecte papallona molt més a prop del que ens pensem (cada dia a la previsió del temps). Però el que més m'ha impressionat és la inspiració de pensar en les tendències del meu entorn no d'una manera "unilineal" (com per exemple, els diners que tinc al banc, que poden anar a més o a menys sobre una sola línia) sinó més aviat a pensar els fenomens com a conjunts de fluids en constant moviment.

Es parla de diverses formes de tendència: Per una banda els "desaigues". Una fenòmen en una gràfica on tots els valors tendeixen cap a un punt concret. Com si deixéssim una massa de pa sense coure a una de les parets del bol. Tendirà a apropar-se al centre fins que allà s'aturarà estacionariament. Un sistema molt estable.

Les cadires de muntar apareixen en moltes disciplines
científiques.

Després hi ha les "fonts" que són un punt en una gràfica d'on tots els valors s'allunyen. En aquest cas posaríem el bol del revés de manera que la bola tendiria a allunyar-se del centre i seria molt difícil mantenir-la en equilibri al centre. Un sistema inestable.

En tercer lloc hi ha les "cadires de muntar" que són una combinació dels dos anteriors. Si ens desplacem endavant i endarrere tendim a tornar al centre però si ens desplacem cap als costats, tendim a caure al terra. És un sistema amb una estabilitat múltiple.

D'aquesta manera no em sembla molt estúpid pensar en un pa, no com un objecte estàtic sinó com un punt concret en una mena de fluid del esdevenir dels seus diversos components (calor, farina, sal, llevat, oli i aigua). Com si tots aquests elements al aplicar-los el procés de fer el pa els estiguéssim posant en una pica del lavabo i a mesura que comencen a a girar i a caure pel desaigua s'anessin acostant inexorablement al estat estacionari que és el pa cuit.

Sempre pots passar de llegir el llibre i fer un pa directament

L'exemple no és gaire agraciat... per això que millor que llegiu el llibre: "¿JUEGA DIOS A LOS DADOS?" de Ian Stewart, Ed. Crítica (Col·lecció Drakontos Bolsillo) 2010.