dimecres, 23 març de 2011

temps, guerra, política, música

El temps s'emporta inexorablement la petjada de les persones que han poblat la terra. Conservem una bona pila d'idees, informació, documents i fins hi tot objectes que ens parlen de tot el que va ocórrer. I tot això ens connecta i ens inspira una sèrie de pensaments.
Avui he vist el telenotícies. Uns 22 minuts. Després he tancat la pàgina de tv3 a la carta. I he recordat el que ens va dir en certa ocasió en Gonçal Comellas assajant el Andante con Moto de la 5a de Beethoven: "Si els polítics poguessin entendre aquesta música hi hauria menys guerres al món"

dilluns, 14 març de 2011

Els daus, les papallones, el carmel a punt de carmel i les formigues.

Cliqueu aquí i trobareu un enllaç a un bon
comentari del llibre 
D'un temps ençà m'he aficionat als llibres de divulgació científica. Llibres sobre l'univers, el cosmos, els nombres, el temps...
L'últim que he llegit amb devoció és "¿JUEGA DIOS A LOS DADOS?" [us ho heu d'imaginar amb la veu de "testimonios" de la hora chanante... així fa bastanta gràcia...]

En aquest llibre es tracta de manera relativament entenedora una multitud de fenomens relacionats amb el caos i com els científics han rastrejat les irregularitats caòtiques intentant trobar maneres de "predir-les". L'anàlisi de poblacions d'insectes (o de persones) i les seves tendències, les propietats ideals per un cert tipus de molles, la predicció meteorològica, la massa gomosa del caramel abans de ser caramel o el degoteig d'una aixeta que no tanca bé són alguns dels exemples que apareixen al llibre.

El que a mi m'ha impressionat és que existeix una manera més o menys ordenada de tractar aquests temes i que tenim l'efecte papallona molt més a prop del que ens pensem (cada dia a la previsió del temps). Però el que més m'ha impressionat és la inspiració de pensar en les tendències del meu entorn no d'una manera "unilineal" (com per exemple, els diners que tinc al banc, que poden anar a més o a menys sobre una sola línia) sinó més aviat a pensar els fenomens com a conjunts de fluids en constant moviment.

Es parla de diverses formes de tendència: Per una banda els "desaigues". Una fenòmen en una gràfica on tots els valors tendeixen cap a un punt concret. Com si deixéssim una massa de pa sense coure a una de les parets del bol. Tendirà a apropar-se al centre fins que allà s'aturarà estacionariament. Un sistema molt estable.

Les cadires de muntar apareixen en moltes disciplines
científiques.
Després hi ha les "fonts" que són un punt en una gràfica d'on tots els valors s'allunyen. En aquest cas posaríem el bol del revés de manera que la bola tendiria a allunyar-se del centre i seria molt difícil mantenir-la en equilibri al centre. Un sistema inestable.

En tercer lloc hi ha les "cadires de muntar" que són una combinació dels dos anteriors. Si ens desplacem endavant i endarrere tendim a tornar al centre però si ens desplacem cap als costats, tendim a caure al terra. És un sistema amb una estabilitat múltiple.

D'aquesta manera no em sembla molt estúpid pensar en un pa, no com un objecte estàtic sinó com un punt concret en una mena de fluid del esdevenir dels seus diversos components (calor, farina, sal, llevat, oli i aigua). Com si tots aquests elements al aplicar-los el procés de fer el pa els estiguéssim posant en una pica del lavabo i a mesura que comencen a a girar i a caure pel desaigua s'anessin acostant inexorablement al estat estacionari que és el pa cuit.

Sempre pots passar de llegir el llibre i fer un pa directament
L'exemple no és gaire agraciat... per això que millor que llegiu el llibre: "¿JUEGA DIOS A LOS DADOS?" de Ian Stewart, Ed. Crítica (Col·lecció Drakontos Bolsillo) 2010.

dilluns, 7 març de 2011

Gran Reserva

Ara que el cava gaudeix de tan bona salut... que fins hi tot sembla els francesos prefereixen la versió catalana del seu Champagne, Angelina i els Moderns presenten el seu nou cava... Gran Reserva!!  Joies musicals del pop català que, com el vi, han quedat en repòs en bóta molts anys guanyant caràcter i qualitat. 

Després de desafinar amb el Phil Musical prenem un còctel amb el vibràfon de Marc Clos! 
Al multipolifacèticpercuvibrabateristacantantguitarrerotimbaler el podeu sentir a Vistalegre (Indiepunk)La Caravaggia (Renaixement, Barroc)Hespèrion XXI (J. Savall) i si aneu remenant segur que trobeu més coses...

Apa doncs!! Xin, xin!!! Escolteu-nos a:

diumenge, 6 març de 2011

fils, betes i lligams...

Doncs avui m'he llevat molt decidit a descubrir com es fa per seguir els canvis que publica la gent als seus blocs. I com a resposta a la conversa que vam tenir amb Don Aspersor el divendres he trobat que aquí ho expliquen la mar de bé:


http://betesiclicks.com/2009/03/16/com-seguir-blogs/

Així que ja està!! Bon diumenge!!!

dissabte, 5 març de 2011

Hoax

Els anti-spam (anti-correu-brossa) han millorat molt des dels inicis de yahoo i hotmail però encara avui és habitual rebre el típic Hoax. A la viquipèdia trobareu una bona definició: http://ca.wikipedia.org/wiki/Hoax

Jo només puc dir que quan rebeu un correu on us alerten d'algun disbarat (solidaritats vàries, gats dins d'ampolles de vidre, bandes d'atracadors, la fi del món o la fi del messenger o de hotmail, o que Nokia regala mòvils o que bill gates regala fortunes....), doncs si rebeu qualsevol d'aquests emails feu el seguent:
  1. Buscar al google qualsevol part del mail junt amb la paraula "hoax" (segurament trobareu webs d'informàtica que expliquen que és un hoax)
  2. Enviar un correu a la persona t'ha enviat el Hoax i explicar què.
  3. Enviar el mateix correu amb "CÒPIA CARBÓ OCULTA" o CCO  (per a no fer difusió inadequada d'adreces de correu) a tothom que ha rebut el mateix mail que tu.

Notícies des de Bravadúnia!

Aquí trucant al planeta terra... !!!!
Ja pots deixar-te endur per els silencis exultants que hi ha entre el final i el principi de cada una de les notes d'en Red Pèrill o surfejar per les ràfegues d'elegància que traspua la canya del tenor d'Al green Cherry. Tot subjectat a la arquitectura naturista d'en Nespru al baix i jo mateix als tambors.

dissabte, 6 febrer de 2010

El desertor

Jo Senyor President
li escric aquesta carta
vostè podrà llegir-la
si té temps i li plau
M'acaben d'arribar
els papers militars
me n'haig d'anar a la guerra
dimecres al més tard
Jo Senyor President
no tinc ganes d'anar-hi
no he vingut a la terra
a matar els meus semblants
No vull fer-lo enfadar
però cal que l'hi digui
he pres la decisió
me'n vaig a desertar

Després d'haver nascut
he vist morir el meu pare
els meus germans anar-se'n
tots els meus fills plorar
De tant patir la mare
és a dintre la tomba
i se'n riu de les bombes
i se'n riu dels meus cants
Estant empresonat
em van prendre la dona
em van deixar sense ànima
i sense el meu passat
De bon matí demà
clavaré un cop de porta
als nassos dels anys morts
me n'aniré a voltar

Correré pidolant
tots els camins de França
de Bretanya a Provença
diré a tothom ben alt
Negueu-vos a obeir
No hi vulgueu prendre part
No aneu a la guerra
Negueu-vos a marxar
Si cal donar la sang
doni vostè la seva
sí Senyor President
per exemplificar
Si em vol venir a l'encalç
avisi els seus gendarmes
que no duré cap arma
que em poden disparar.

Boris Vian
Traduït del francès per Tomàs Martí

(m'ha caigut a les mans un llibre... MALEÏDES LES GUERRES de Edicions 62. A vegades va bé llegir coses clares... sense artificis ni confusions)

divendres, 5 febrer de 2010

Seguint els indicis de que aquest blog a vegades s'el mira algú...

Em plau anunciar que finalment i després de molt de temps de recopilar, cavilar, recavilar i empotrar fotos en una carpeta... hem inagurat el BLOC DELS CARTELLETS... sisi... un blog on trobareu fotos de cartellets del món mundial... el típic cartellet que fa gràcia i que amb la seva simplicitat impícita expressa algun aspecte profund i trascendental del món real: Aquest món de pedres, fustes, plastics, líquids, bitxos, gasos i rajos varis que ens entestem, persistenment, a percebre. Vinga!! Que ho disfruteu!!

http://cartellets.blogspot.com

dimecres, 28 maig de 2008

la tele i la mare que els va parir


  • Llegir "1984" Georg Orwell (1948)
  • Legir "Momo" Michael Ende (1973)
La veritat és que no tinc casi arguments per defensar els meus ideals... és cert! soc un desinformat. No tinc ni puta idea del què passa al món. No miro la tele.

La última vegada que ho vaig fer (crec que era un d'aquests canals nous... la sexta o la quarta o no sé quina...) vaig flipar de la quantitat de sms estúpids que puc arribar a enviar per a aconseguir que el meu mòbil fagi diverses coses estúpides com cantar, ballar o mostrar el cul de la cantanta de turno que ens afalaga amb el seu nou hit seriosament estúpid... doncs aixó. Vaig mirar la tele i vaig veure que no em semblava bé. Em vaig enfadar una mica... (mecagoenlamarequevaparirelsprogramesfastigososdela
putatelequestupiditzagranpartdelanostrasocietat!!)


No em puc creure que tothom sigui tan burro: hi ha varies explicacions que he rebut...més que explicacions excuses... oh! es que jo miro la tele per desconnectar..els programes no m'importen res... oh! es que això s'ha de veure per a poder criticar... oh! es que a la tele també fan coses interessants...l'atre dia van fer un reportatge...

No m'ho puc creure. Això és una merda. Vivim un punt de la història on la comunicació entre els humans té un potencial espectacular. Començant pel fet de que molta gent parla un idioma comú de manera que un paio de Picamoixons es pot entendre fàcilment amb un de Pekín, però també que la teva mare a qualsevol hora del dia et pot recordar (en un sms o en una trucada) que l'has de dur a comprar pinso pel gat... però també que qualsevol nàfrag internàutic pot expressar les seves opinions en un blog o fer una web o un mailing...

La cosa és... en aquest món on tohom té maneres molt diverses de interaccionar permetem i apoiem una forma de comunicació unidireccional, autoritaria totalment estúpida. La tele podria emetre coses més millors i tractar la societat amb més amor i intel·ligència.

No em queixo de que la tele sigui unidireccional i que no escolti les nostres queixes... (tinc un amic que un dia li va tirar un got de vidre amb molta mala llet... de manera que es va esmicolar pel terra del menjador... i tot i així la tele va continuar emetent estupideses sense parar). Em queixo de que la gent s'hi assegui al davant i es quedi mirant la merda que contínuament surt de les renovades TFT's i LCD's.

Hi ha moltes coses que es poden fer en lloc de mirar la tele però jo en proposo dos:
  • Llegir "1984" Georg Orwell (1948)
  • Legir "Momo" Michael Ende (1973)


La tele és una merda. I ningú fa res per canviar-la.

divendres, 2 novembre de 2007

Discografia elemental vol. 1


Hi han discs que molen molt. Moooooolt. D'entrada no intentaré fer una catalogació de diferents nivells de molabilitat sinó que simplement em dedicaré a citar alguns discs que valen molt la pena d'escoltar (des d'un punt de vista totalment subjectiu, clar) i intentaré mostrar alguns dels trets atractius per tal de aconseguir que per lu menys algú dels que llegiu el bloc us baixeu de l'emule l'àlbum en qüestió.



"The Best Of Chet Baker Sings"

Jo no sé bé la història del jazz... sé que en Chet no és precisament dels músics més agraïts d'escoltar en les seves èpoques més cebades... però aquest disc és una joia i una gran lliçó de senzillesa.

Tot plegat és un recull d'estàndards de Broadway (suposo no?) cantats i tocats pel trompetista en qüestió. D'entrada és especialment divertit veure amb quina impunitat es dedicaven a fer overdubs (o és que heu vist mai algú tocar la trompeta i cantar alhora) al més pur estil Rock'n'roll 4 pistes... Fins hi tot hi ha moments que es sobreposen dos pistes de trompeta casi per accident .

L'altra cosa brutal és la veu del paio. Bfff... Potser és perquè aquest àlbum fa uns quants anys que m'acompanya i ara ja s'em posa la pell de gallina cada cop que sento (o recordo) ni que sigui un segón d'aquella música. Però aquesta veu "in the face" és lo màxim. (SI ALGÚ TÉ IDEA DE QUINA MENA DE MICROS I COM ES FEIEN SERVIR PER AQUELLS ALESHORES... QUE HO DIGUI SIUSPLAU!!!).

Està clar que el disc està continuament viatjant entre la més profunda melancolia i una alegria més o menys amarga que atrapa cada una de les cançons. I està clar que no és un disc que precisament exploti els recursos expressius del jazz sinó que més aviat sembla un àlbum de pop bastant edulcorat. Tot i així no deixa de ser genial sentir la trompeta que s'escapa contínuament del tempo i que et posa l'ai al cor a cada moment. Sembla que cada una de les notes mai hagin de començar.