Discografia elemental vol. 1

Hi han discs que molen molt. Moooooolt. D'entrada no intentaré fer una catalogació de diferents nivells de molabilitat sinó que simplement em dedicaré a citar alguns discs que valen molt la pena d'escoltar (des d'un punt de vista totalment subjectiu, clar) i intentaré mostrar alguns dels trets atractius per tal de aconseguir que per lu menys algú dels que llegiu el bloc us baixeu de l'emule l'àlbum en qüestió.

"The Best Of Chet Baker Sings"

Jo no sé bé la història del jazz... sé que en Chet no és precisament dels músics més agraïts d'escoltar en les seves èpoques més cebades... però aquest disc és una joia i una gran lliçó de senzillesa.

Tot plegat és un recull d'estàndards de Broadway (suposo no?) cantats i tocats pel trompetista en qüestió. D'entrada és especialment divertit veure amb quina impunitat es dedicaven a fer overdubs (o és que heu vist mai algú tocar la trompeta i cantar alhora) al més pur estil Rock'n'roll 4 pistes... Fins hi tot hi ha moments que es sobreposen dos pistes de trompeta casi per accident .

L'altra cosa brutal és la veu del paio. Bfff... Potser és perquè aquest àlbum fa uns quants anys que m'acompanya i ara ja s'em posa la pell de gallina cada cop que sento (o recordo) ni que sigui un segón d'aquella música. Però aquesta veu "in the face" és lo màxim. (SI ALGÚ TÉ IDEA DE QUINA MENA DE MICROS I COM ES FEIEN SERVIR PER AQUELLS ALESHORES... QUE HO DIGUI SIUSPLAU!!!).

Està clar que el disc està continuament viatjant entre la més profunda melancolia i una alegria més o menys amarga que atrapa cada una de les cançons. I està clar que no és un disc que precisament exploti els recursos expressius del jazz sinó que més aviat sembla un àlbum de pop bastant edulcorat. Tot i així no deixa de ser genial sentir la trompeta que s'escapa contínuament del tempo i que et posa l'ai al cor a cada moment. Sembla que cada una de les notes mai hagin de començar.